Les darreres estacions




Companys,
quan la mort em prengui,
enterreu-me sota terra,
amb una falç a la dreta
i un clavell roig a l'esquerra…
I poseu al damunt meu,
a mes a mes de la terra,
una pedra amb quatre solcs,
amb quatre barres vermelles,
i en senyal de llibertat
n'hi poseu una cadena
amb tots els grillons trencats
per l'escalfor de la terra.


Veure el sol cada mati
i la lluna cada vespre...
Podré sentir com els grills
canten a l'estiu alegres,
i a la tardor sentiré
el so de les fulles seques
com passen pel damunt meu
perquè el vent les arrossega.
I l'hivern em donara
la frescor que tant m'agrada,
i arribant la primavera
sentiré una alter vegada,
amb el perfume de les flors,
el cant d'aquell grill cantor
que em vindrà a fer companya
perquè mai no em trobi sol.

Sentiré la veu del vent
que em dirà a cau d'orella:
"Per la nostra llibertat,
quan convé seguem cadenes,
que roja tenim la sang
que tomba per nostres venes.”
I aquell clavellet vermell
Que tindre a la meva esquerra
m' omplira totes les venes
qmb una forca tan gran...
que, en arribar a la mà dreta,
tornaré a agafar la falç,
per si han refredat la terra
amb mentides i opressions
i s'han tornat a soldar
Els grillons de la cadena…!!

autor: Pep Picas
il·lustracions de Ginés Liébana.